Segons Serra Ramoneda la 'tragèdia espanyola' és la importació de legislació estrangera sense tenir en compte les condicions laterals que la fan possible

Ho ha explicat Antoni Serra Ramoneda en la presentació del seu darrer llibre Preferentes y subordinadas. Una tragedia española en el marc dels actes de commemoració el 20è aniversari de la UVic. L’acte ha estat presentat pel rector de la UVic-UCC, Jordi Montaña, que  ha estat l’encarregat d'introduir el qui va ser fundador i rector de la UAB, president de Caixa de Catalunya i actual síndic de greuges de la UVic-UCC, òrgan que vetlla pels drets i deures dels estudiants, el professorat i el personal de Serveis.

Serra Ramoneda, adreçant-se al nombrós grup estudiants presents a la sala, ha començat esbossant, de manera molt didàctica, la història i la progressiva implantació de les accions preferents des del seu naixement al segle XIX, motivades per la construcció d'una línia ferroviària a Escòcia. Aquest recurs va créixer i es va multiplicar amb la construcció de línies de ferrocarril i canalitzacions als Estats Units, fins que finalment van passar a ser d’ús corrent i a poder-se considerar recursos propis de les entitats bancàries. Les caixes van voler emetre també accions preferents per no estar en inferioritat de condicions respecte dels bancs i se'ls va permetre fer-ho denominant-les "participacions" preferents, fet que va obrir la porta a invertir desmesuradament en el mercat immobiliari. “El públic en comprava sense saber ben bé què adquiria, pensant que més que comprar accions invertia a termini”, afirma Serra Ramoneda. Amb l'arribada de la bombolla immobiliària les caixes van deixar d'amortitzar les "participacions" i es va desencadenar el pànic entre els inversors.

Segons Serra Ramoneda la "tragèdia espanyola és que quan l'Estat espanyol importa i vol adaptar legislació estrangera, no té en compte de crear les condicions laterals necessàries perquè funcioni bé”. En el cas de les preferents, a Anglaterra hi havia un mercat secundari on els accionistes podien comprar-ne i vendre'n al preu del mercat, i no era l'entitat emissora qui les havia d'amortitzar al preu de compra, com sí que havien de fer-ho les caixes i bancs d’aquí. En aquest sentit ha fet un paral·lelisme amb la llei de reforma universitària, que va copiar el model americà fins que es va arribar al capítol de la contractació del professorat, que no es va poder implantar perquè aquí els professors havien de ser funcionaris... “I ens vam trobar amb una reforma a mitges”, ha conclòs.