Un estudi d'Elisa Oteros-Rozas i Marta Rivera a PNAS analitza les claus de l'actual sistema agroalimentari mundial

Els sistemes agroalimentaris sostenen, alhora que comprometen, el benestar social i la sostenibilitat ambiental al planeta. D'una banda, tot i la fam crònica que afecta una de cada nou persones al món, es produeixen aliments suficients per alimentar a tota la població humana. D'altra banda, els sistemes agroalimentaris contribueixen a la degradació ambiental a través de les emissions globals de gasos d'efecte hivernacle, la degradació de la terra, l'eutrofització i la contaminació de l'aigua, quan mitjançant pràctiques agràries sostenibles es pot millorar la situació dels ecosistemes. Per això, les múltiples dimensions socials i ecològiques de la seguretat alimentària són transversals a 14 dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) 2030 de les Nacions Unides. L'ODS2, en particular, es refereix explícitament a l'imperatiu moral global d'erradicar la fam respectant la sostenibilitat ambiental.

En aquest context, la proposta de la sobirania alimentària emmarca l'alimentació des de l'àmbit dels drets humans, inclosos els seus aspectes ambientals i socioculturals, com a impulsors i resultats de la seguretat alimentària. Una investigació científica publicada aquesta setmana a la revista científica PNAS (Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America) ha analitzat a través de 43 indicadors de sobirania alimentària i 28 indicadors sociodemogràfics, de benestar social i de sostenibilitat ambiental, la situació agroalimentària a 150 països. El treball l'ha liderat la investigadora de la Càtedra d'Agroecologia de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, Elisa Oteros-Rozas, i també el signen la directora d'aquesta càtedra, Marta G. Rivera Ferré, el professor de la Universitat Autònoma de Madrid José A. González i els investigadors Adriana Ruiz Almeida i Mateo Aguado. 

Els autors identifiquen cinc regions mundials formades per països en condicions similars de sobirania alimentària; relacionen l'estat de la sobirania alimentària de les diferents regions amb el seu estat de benestar social i sostenibilitat ambiental; i reflexionen críticament sobre les implicacions per al ODS2 de l'existència d'un deute agroalimentària entre regions del món.

Tres grups de països rellevants
Dels cinc grups identificats i descrits, tres són particularment rellevants. Un inclou països principalment d'Àfrica, en què l'agricultura és fonamental per a l'economia i la població produint baixos impactes ambientals i climàtics. Aquests països són grans exportadors de productes agrícoles i els majors importadors d'aliments, i tot i així pateixen el dèficit alimentari més greu. Un altre grup aglutina només vuit grans països d'Oceania i les Amèriques amb alts ingressos i benestar, així com una bona situació alimentària. Els seus sistemes agroalimentaris se centren principalment en l'exportació d'aliments i productes agrícoles, que se sustenten en un model productiu intensiu d'aliments i biocombustibles, que depèn de grans aportacions de pesticides i una població agrícola molt baixa. No obstant això, aquests semblen actuar com el "graner del món" a costa d'una alta petjada ecològica i grans emissions agrícoles de CO2.

El tercer grup se superposa en gran mesura amb Europa, amb alts nivells generals de benestar social, però dietes basades en un gran consum de proteïnes. Aquests són els majors importadors de productes agrícoles, amb poques importacions i exportacions d'aliments. El seu model agrícola és força intensiu, amb escassa població rural i agrícola, però amb un gran ús de fertilitzants i elevades emissions agrícoles de CO2.

Deute agroalimentari
En línia amb el concepte de "deute ecològic", que va ser definit per acadèmics el 1992 i adoptat i desenvolupat per organitzacions de la societat civil i governs, els autors encunyen el terme de deute agroalimentari, és a dir, segons explica Elisa Oteros-Rozas, "els desequilibris socioecològics interregionals en els recursos naturals consumits, els impactes ambientals produïts i el benestar social assolit per les poblacions en regions que juguen diferents rols dins de sistema agroalimentari globalitzat". Tres qüestions subjacents a aquest deute: "el fort contrast en les dietes i la seguretat alimentària entre les regions, el paper que està exercint el comerç agroalimentari internacional en la seguretat alimentària regional, i la manca de correspondència entre la biocapacitat regional i la seguretat alimentària".

A escala mundial, José A. González explica que els seus resultats "són consistents amb el que esperaríem veure si els països rics estan exportant la degradació ambiental per importar aliments barats que es consumeixen en excés i, en gran mesura, es malgasten". Elisa Oteros-Rozas recorda que "duplicar la productivitat agrícola dels productors d'aliments a petita escala, com proposa el SDG2, no sembla ser, per si mateixa, la forma d'erradicar la fam: augmentar simplement la productivitat agrícola podria ser fins i tot ecològicament contraproduent llevat que s'adoptin altres polítiques agroalimentàries, com la reducció del malbaratament d'aliments i la reducció del consum d'aliments d'origen animal en les dietes d'Amèrica de Nord i Europa". Segons els autors, aquestes regions haurien de tenir un paper destacat en la transformació de sistema agroalimentari mundial cap a un que sigui més sostenible des del punt de vista ambiental i socialment equitatiu.

Marta G. Rivera Ferre recorda que, "a menys que estigui regulat i complementat amb altres instruments polítics, el comerç mundial de productes agroalimentaris pot continuar contribuint no solament a les grans emissions de CO2 de sistema agroalimentari, sinó també a augmentar la desigualtat social, a facilitar l'exportació d'aliments des dels qui més els necessiten, com està succeint actualment a l'Àfrica, on la desnutrició continua sent una limitació crítica malgrat les seves grans exportacions de productes agrícoles i grans importacions d'aliments".

Aquest estudi corrobora que, si bé la necessitat d'augmentar la producció d'aliments s'ha repetit com un mantra en molts casos, les polítiques tradicionals centrades en la productivitat, que afavoreixen la industrialització agrícola, la liberalització de el comerç, la privatització i la desregulació, no han aconseguit acabar amb la fam perquè la desnutrició no és només una qüestió de disponibilitat i accés als aliments, sinó també una qüestió de redistribució del consum. Per tant, els desafiaments i la responsabilitat d'aconseguir l'ODS2, així com altres ODS, dins dels límits planetaris, no es distribueixen de manera uniforme a tot el món.

L'article porta per títol "Una anàlisi socioecològica del sistema agroalimentari mundial: Perspectives per avançar en l'ODS2".