Les ciutats mitjanes de Catalunya tenen menys desigualtat que Barcelona i la seva àrea metropolitana

Les ciutats mitjanes de Catalunya es caracteritzen per tenir una menor desigualtat salarial que Barcelona i la seva àrea metropolitana. Així ho determina l’estudi “Wage Income Inequality in Catalonian Second-Rank cities”, que acaba de publicar la revista The Annals of Regional Science i que signen Rafa Madariaga, Joan Carles Martori i Ramon Oller, investigadors del grup de recerca Data Analysis and Modeling de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC). El treball analitza la desigualtat de la renda salarial als municipis mitjans de Catalunya i identifica les causes que fan que augmenti o es redueixi.

41 municipis de més de 20.000 habitants

L’estudi parteix de la constatació de que el sistema urbà de Catalunya és policèntric: segons dades del Cens de 2011, un 40% de la població viu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un 30% a 41 ciutats de més de 20.000 habitants i un altre 30% a la resta de municipis més petits. “Aquesta distribució és representativa del sistema urbà europeu, caracteritzat per l’existència d’una xarxa de ciutats mitjanes i menys concentrat en grans metròpolis que per exemple els Estats Units, Canadà o la Xina”, expliquen els investigadors. Mentre “les ciutats globals, connectades i grans han estat el focus de la majoria d’estudis sobre desigualtat urbana”, el seu anàlisi s’ha focalitzat en aquestes 41 ciutats catalanes definides com a “mitjanes”.

Per veure l’evolució de la desigualtat de la renda salarial en aquests municipis, els investigadors han analitzat les dades corresponents a dos períodes, 2001 i 2011 aplicant la mesura habitual de la desigualtat, l’índex de Gini, que varia entre el 0 (igualtat total) i 1 (màxima desigualtat). L’estudi mostra que la desigualtat salarial s’ha reduït a Catalunya durant aquest període i que aquesta reducció ha afectat tant les ciutat mitjanes com el municipi de Barcelona i l’àrea metropolitana. També conclou que mentre el 2011 el conjunt de ciutats mitjanes presentaven un índex de Gini del 0,30, la mateixa mesura a l’àrea metropolitana de Barcelona era un 6,6% superior i al municipi de Barcelona s’enfilava un 10% més. Els resultats es poden comparar amb els valors de l’índex de Gini el 2010 en algunes ciutats europees que era de 0,38 per Londres, 0,36 per Madrid i 0,27 per Oslo.

D’acord amb els resultats obtinguts, les ciutats mitjanes amb menor nivell de desigualtat salarial de Catalunya són Salt, Palafrugell, Amposta, Blanes i Sant Feliu de Guíxols mentre les que presenten una desigualtat més gran són Sitges, El Masnou, Cambrils, Castellar del Vallès i Premià de Mar.

Relació entre desigualtat i segregació residencial

L’article també aprofundeix en la relació existent entre la desigualtat i la segregació residencial de la població, és a dir, analitza si la concentració de determinats col·lectius en zones concretes afecta la desigualtat de la ciutat. I ho fa considerant tres grups: la població amb menys i amb més ingressos salarials i la població immigrant amb nacionalitat de fora de la Unió Europea. L’anàlisi conclou que, com més segregada es troba la població amb més ingressos, major és la desigualtat al municipi. Alhora, mostra que com més segregada es troba la població immigrat, menor és la desigualtat de la ciutat. Segons l’estudi, Sitges és la ciutat on la població amb ingressos alts es troba més segregada, mentre Lloret de Mar és la ciutat on la població amb ingressos baixos ho està més. Pel que fa a la major segregació de la població immigrant, encapçalen la llista de municipis Salt, Lloret, Figueres, Tortosa i Vic. Els investigadors conclouen que “aquests resultats fan palès que la distribució de diferents grups a les ciutats és important per analitzar la desigualtat”.

Les causes de la desigualtat

Per últim, el treball analitza els principals factors que expliquen l’evolució de la desigualtat, que són l’evolució de l’atur, de la immigració, del percentatge de treballadors amb baix nivell d’estudis i amb estudis universitaris i de la renda mitjana dels municipis. Els investigadors conclouen que els dos primers factors han contribuït a reduir la desigualtat i els tres últims a augmentar-la.

El principal factor explicatiu de la desigualtat salarial és la renda mitjana dels municipis. El creixement de la renda mitjana es produeix per “la presència creixent d’ocupacions en sectors amb salaris alts (banca, finances, telecomunicacions, serveis a les empreses) que amplien la part superior de la distribució salarial i, per tant, contribueixen a eixamplar la desigualtat”. També apunten que “aquests sectors tendeixen a localitzar-se a grans ciutats globals”, fet que explica per què és en aquestes ciutats (Barcelona i la seva àrea metropolitana) on la desigualtat és major, mentre que a les ciutats mitjanes la renda salarial mitjana tendeix a ser més baixa. Tot i així, diuen, arran de la recessió econòmica la desigualtat salarial s’ha reduït arreu, fruit d’una reducció generalitzada de la renda salarial mitjana, sobretot a la part alta de la distribució salarial.

Els autors de l’estudi aposten per “reforçar l’activitat i el creixement de les ciutats mitjanes” com a política per “compensar l’augment de la desigualtat que experimenten els països desenvolupats”.