Un estudi alerta de la necessitat de recuperar pràctiques indígenes i locals per conservar els pol·linitzadors

Cal recuperar i aplicar les estratègies de diferents comunitats locals i pobles indígenes de tot el món per conservar i protegir els pol·linitzadors, com ara abelles, papallones, arnes, alguns ocells i els ratpenats. Aquest és el crit d’alerta que fa l’estudi “Biocultural approaches to pollinator conservation”, que acaba de publicar la revista Nature Sustainability, i que firma Elisa Oteros-Rozas, investigadora Juan de la Cierva de la Càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la UVic-UCC. L’estudi l’ha elaborat conjuntament un extens grup d’investigadors d’universitats d’Austràlia, Colòmbia, Mèxic, Indonesia, Estats Units, Brasil, Ghana, Pakistan, Gran Bretanya, Argentina, Kenya, Nova Zelanda, Alemanya i França.

Amb aquesta visió plural, i a través d’una aproximació biocultural, el treball exposa nombrosos coneixements i pràctiques indígenes i locals en relació als pol·linitzadors i a la gestió del paisatge. Més en concret, identifica set pràctiques i sabers d’aquestes comunitats que afavoreixen la pol·linització: la construcció d’infraestructures en troncs d’arbres, excrements o fang per allotjar ruscos; els mapes mentals i el coneixement sobre el comportament animal; les relacions entre les persones i els pol·linitzadors, que comporten reciprocitat, cura i respecte; els tabús i tradicions que protegeixen els hàbitats, com la prohibició de talar arbres, nius o ruscos; la manipulació dels recursos que usen els pol·linitzadors, com la rotació de cultius; l’ús d’indicadors biotemporals per gestionar aquests animals i els seus recursos; i la gestió del foc per estimular els recursos que necessiten, com ara l’augment de les flors. Alguns exemples concrets de bones pràctiques serien els cafetars de Colòmbia, els boscos d’Osun Sacred Grove que protegeixen els yoruba de Nigèria, o els paisatges de l’atzavara de Mèxic, que produeixen begudes i fibres des de fa prop de 2.000 anys.

L’estudi també demostra com totes aquestes estratègies juguen un paper essencial en la producció diversificada d’aliments i, més en concret, en la preservació de l’existència i la funció d’aquests animals. “Hi ha un vincle molt estret entre diversitat biològica i diversitat cultural i, per tant, cal integrar sabers científics, tècnics, locals i indígenes per a la conservació d’aquesta biodiversitat”, explica Oteros-Rozas. La investigadora exemplifica aquest vincle amb la “relació existent entre la presència de pol·linitzadors i nombroses funcions ecològiques d’importància vital per al funcionament correcte dels ecosistemes i per al benestar humà”.

L’estudi entronca amb un informe anterior que el 2016 va publicar un equip de científics de tot el món, entre els quals els autors d’aquest article, que alertava sobre la situació crítica dels pol·linitzadors a nivell mundial, i suggeria a governs i autoritats ambientals una sèrie de recomanacions destinades a la seva conservació. Aquest informe l’impulsava la Plataforma Intergovernamental Científico-Normativa sobre Diversitat Biològica i Serveis dels Ecosistemes, (IPBES per les seves sigles en anglès) de l’Organizació de les Nacions Unides (ONU). La diversitat dels pol·linitzadors a nivell local s’està perdent, explica Oteros-Rozas, principalment a causa de l’avenç de l’agricultura industrial: “Utilitza grans quantitats de pesticides i tendeix a privilegiar la producció de pocs cultius en grans parcel·les de terra”. Segons la investigadora, “d’aquesta manera cada cop es veuen més reduïdes les àrees de vegetació silvestre on els animals que transporten pol·len poden reproduir-se i trobar aliment”.

En l’article publicat a Nature Sustainability els investigadors afirmen que la incorporació dels coneixements locals i indígenes en la presa de decisions a diferents escales permet “garantir la sobirania alimentària dels pobles, reduir la dependència de les importacions i garantir l’accés de les comunitats a dietes variades i saludables”. També consideren clau recuperar i enfortir els sistemes amb maneig agroecològic que incorporen la diversitat biocultural, i qüestionen el model actual de producció agrària que ha acabat amb el 80% de la biomassa mundial d’insectes els últims 30 anys, segons demostra un altre estudi recent publicat a la mateixa revista.