L’estudi microscòpic de les dents de llet desvela el misteri de la mort dels nadons ibers enterrats dins les llars

La cultura ibèrica va habitar les regions costaneres orientals i meridionals de la península Ibèrica durant l’edat del ferro (segles VIII-I a. de C.). El ritual funerari més comú dels ibers era la cremació dels difunts i posterior dipòsit de les restes en urnes que s’enterraven en necròpolis. Però els arqueòlegs han descobert també enterraments amb restes de nounats que no havien estat cremats situats en àrees destinades a habitatge o producció. Aquests enterraments han generat controvèrsia entre els experts. Les hipòtesis plantejades han apuntat que es podien tractar de morts per causes naturals, una evidència de la pràctica d’infanticidi o fins i tot de sacrificis rituals.

Un estudi publicat a la revista Journal of Archaeological Science aporta ara evidències molt precises a favor de la hipòtesi que aquests nadons enterrats en contextos domèstics van morir principalment per causes naturals i que, per tant, són un reflex de l’elevada mortalitat infantil durant el primer any de vida en el període estudiat. 
Els autors han arribat a aquesta conclusió després d’estudiar 45 esquelets de nadons de cinc jaciments arqueològics d’època ibera, com són els jaciments del Camp de les Lloses (Osona), Olèrdola (Alt Penedès), el Puig de Sant Andreu i l’Illa d'en Reixac (Baix Empordà) i la Fortalesa dels Vilars d’Arbeca (Lleida).

El treball ha estat liderat per investigadors del Grup de Recerca en Antropologia Biològica (GREAB) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en col·laboració amb el Grup de Recerca MECAMAT de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC). Hi ha participat també personal de la Universitat de Granada, el Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC), el Centre d’Interpretació El Camp de les Lloses, la Universitat de Lleida i el Grup de Recerca TR2Lab de la UVic-UCC.
L’equip de recerca ha aplicat una metodologia innovadora, basada en l’anàlisi histològica i elemental (teixit i composició química) de les dents decídues o temporals (les dents de llet) presents en els esquelets dels nadons. L’estudi els ha permès visualitzar mitjançant microscòpia òptica les línies de creixement de la corona dental que es generen en formar-se les dents durant la vida intrauterina i fins poc després del naixement, i identificar així la presència de la línia neonatal que es produeix en el moment de néixer. D’aquesta manera han pogut identificar el moment del naixement dels individus i la seva supervivència, així com determinar amb molta precisió l’edat cronològica en el moment de la mort. L’edat cronològica té en compte el temps transcorregut des del naixement i no el desenvolupament biològic de l’esquelet. 

Gairebé la meitat dels nadons van morir durant el període perinatal, concretament entre la setmana 27 de gestació i la primera setmana de vida. La gran majoria de les morts perinatals no van sobreviure al moment del naixement, i molts d’aquests nadons van morir a causa de naixements prematurs. «Aquestes dades reforcen la hipòtesi que la majoria de morts perinatals van ser causades per factors naturals, com complicacions en el part o problemes de salut associats a la prematuritat, i no per pràctiques culturals com infanticidis o sacrificis rituals, tal com algunes hipòtesis havien suggerit», assenyala Xavier Jordana, professor de la Unitat d’Antropologia Biològica del Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d'Ecologia de la UAB. 

Els investigadors han observat també que de la vintena de nadons que van sobreviure més enllà de la primera setmana de vida, el més longeu només va arribar als 67 dies. «En els jaciments estudiats no s’ha identificat cap enterrament d’un infant més enllà dels dos mesos de vida. Això ens fa pensar que probablement podria haver obeït a una pràctica cultural d’enterrar en els espais domèstics els nadons que morien en les etapes més primerenques», apunta Assumpció Malgosa, investigadora de la UAB i coautora de l’estudi.

Tècnica única per precisar el naixement i la mort

L’anàlisi histològica que han aplicat els investigadors és una innovació important per calcular amb molta precisió l’edat a la mort dels individus a partir de l’estudi de la corona de les dents. Les dents temporals es comencen a formar durant la vida intrauterina i acaben de formar-se en l’etapa postnatal, al voltant del naixement, un període en què enregistren el seu creixement per la propietat singular de formar línies de creixement. Aquestes línies poden formar-se diàriament, però també es poden formar línies més gruixudes per un esdeveniment puntual i estressant. Una d’aquestes línies puntuals que es poden visualitzar amb microscòpia òptica en les dents dels infants que han sobreviscut al naixement és la línia neonatal, que es forma per l’estrès fisiològic resultant del canvi brusc de la vida intrauterina a l’extrauterina.

«La tècnica que hem emprat és única, perquè permet identificar el moment del naixement i calcular l’edat cronològica en restes esquelètiques. Les tècniques convencionals estimen l’edat biològica de l’individu a partir del creixement i desenvolupament esquelètic, per la qual cosa tenen una variabilitat molt gran en la determinació de l’edat, i no permeten identificar el moment del naixement», assenyala Ani Martirosyan, investigadora predoctoral de la UAB i primera autora de l’article. 
La innovació metodològica els ha permès diferenciar els individus que van morir al naixement dels que van sobreviure-hi. Dels que van morir al naixement, han identificat els que van ser a terme (entre la setmana 37 i 42 de gestació) i els que van ser prematurs (abans de la setmana 37). També han pogut determinar l’edat cronològica dels nadons que van sobreviure.

Els investigadors han confirmat la precisió de la seva tècnica en dents actuals en què es coneix l’edat cronològica de mort de l’individu. A més, han emprat també microfluorescència de raigs X a partir de llum sincrotró al Sincrotró ALBA (Cerdanyola del Vallès), concretament a la línia de llum Xaloc, per analitzar la composició elemental a la línia neonatal, i en particular la quantificació de zinc en els casos en què la visualització histològica de la línia era incerta. 

«El zinc és un element important en el moment del naixement, relacionat particularment amb l’inici de la lactància materna, però pel seu baix contingut no es poden detectar variacions de concentració en l’esmalt i la dentina per microscòpia electrònica. La llum de sincrotró ens permet aplicar un feix de raigs X de només deu micres per analitzar diferents elements en l’esmalt i la dentina en concentracions extremament baixes», assenyala Judit Molera, investigadora de la UVic-UCC i també coautora de la recerca. Els resultats de l’experiment han mostrat un augment de la quantitat de zinc i una disminució del calci, un element principal de l’esmalt dental, coincidint amb la presència de la línia neonatal, la qual cosa ha servit als investigadors per corroborar els resultats histològics.

«Les dades del nostre estudi aporten informació molt més detallada i concreta que la que teníem fins ara per establir el patró de mortalitat infantil en les poblacions iberes i contribueixen a desxifrar aspectes importants de la seva història de vida i pràctiques culturals. Confiem que la metodologia que hi hem aplicat serveixi per continuar desvelant altres misteris que encara resten per conèixer en poblacions antigues», conclou Xavier Jordana.

L’estudi és part del projecte de recerca “Reavaluació de l’infanticidi i selecció de sexe en època ibèrica” finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació i dirigit per investigadores del GREAB. 

Article de referència: Ani Martirosyan, Carolina Sandoval-Ávila, Javier Irurita, Judith Juanhuix, Núria Molist, Immaculada Mestres, Montserrat Durán, Natàlia Alonso, Cristina Santos, Assumpció Malgosa, Judit Molera, Xavier Jordana, «Reconstructing infant mortality in Iberian Iron Age populations from tooth histology», Journal of Archaeological Science (2024) https://doi.org/10.1016/j.jas.2024.106088.

Foto: Enterrament d’un individu amb mort perinatal del jaciment de la Fortalesa dels Vilars (Arbeca, Lleida). Crèdit: ARQHISTEC-GIP, UdL.