Les tecnologies disruptives definiran els futurs processos de participació ciutadana

Cada vegada més, les administracions públiques, les institucions i les entitats, com ara ajuntaments o organitzacions no governamentals (ONG), utilitzen webs, aplicacions mòbils i altres recursos digitals per implicar els ciutadans en la definició de polítiques i en la presa de decisions públiques. Però a efectes pràctics, la majoria d’aquests fòrums de participació ciutadana són poc utilitzats o no tenen una correspondència efectiva entre els seus objectius teòrics i la seva aplicació pràctica. Aquest és el punt de partida del projecte de recerca europeu CO3, que al llarg de tres anys crearà una nova plataforma de relació entre institucions i ciutadania utilitzant tecnologies disruptives.

Aquesta iniciativa utilitza metodologies de cocreació, coproducció i cogestió que involucren totes les parts afectades, per obtenir com a resultat final una plataforma digital que satisfaci les necessitats tant dels ciutadans com dels organismes públics o privats que l’acabin utilitzant. Alhora, el projecte científic avalua els riscos i els beneficis que comporta la utilització de tecnologies noves i encara poc utilitzades en processos de participació ciutadana.

Amb el nom de “CO3. Transformative impact of disruptive technologies in public services”, el treball rep el finançament del programa europeu Horizon 2020 (subvenció 822615) i compta amb un pressupost global de gairebé 3,2M€. El projecte es va posar en marxa el gener passat i culminarà a principis del 2021, i està liderat per la Università di Torino (Itàlia). Ruth Contreras i Alejandro Blanco, investigadors del grup de recerca en Tractament de Dades i Senyals de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) hi participen juntament amb un equip interdisciplinar que implica la LINKS Foundation (Itàlia), l’Institut de Recherche et d’Innovation Centre Pompidou de París (França), l’OpenLab d'Atenes (Grècia) i empreses com Flexiguided i Unit8 (Alemanya) i Geomotion (Espanya). 

Una plataforma feta per i per a tothom

“Imagina que l’ajuntament pretén construir una nova escola en un descampat del barri on tu vius, però entre bona part dels veïns hi ha el convenciment que aquesta escola és innecessària i que, en canvi, l’espai en desús seria de gran utilitat si es convertís en una zona verda. Seria molt interessant que tots els afectat poguessin utilitzar una aplicació mòbil per, per exemple, visualitzar mitjançant la realitat augmentada la proposta de nova escola, opinar, votar o fer propostes alternatives ajustades a la seva necessitat”, explica Ruth S. Contreras, investigadora del projecte CO3 per la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya.

La plataforma que s’obtindrà al final de tres anys de feina es traduirà, efectivament, en un espai web i en una aplicació mòbil que inclourà moltes opcions tecnològiques: xarxes socials geolocalitzades, us de realitat augmentada, possibilitat de votar o de participar en un debat, en un entorn, explica Contreras, “on les parts interessades podran crear, iniciar o agregar esdeveniments per rastrejar activitats que mostrin una participació més profunda en l’ecosistema de CO3”. També inclourà la gamificació, és a dir tècniques pròpies del joc (o més aviat del videojoc) com ara els punts, els rànquings o els premis, per incentivar la participació ciutadana.

Però, per als investigadors, les claus de l’èxit del seu producte seran dues: en primer lloc, el procés d’elaboració que se segueix al llarg del projecte i que des de primer moment implica totes les parts afectades: “la cocreació, com a metodologia de treball, comporta dissenyar quelcom de bracet amb qui ho haurà de fer servir i això, en el cas de plataformes, sobretot si són complexes i tenen objectius d’ús social i públic com en aquest cas, és clau”, explica Contreras. La investigadora assenyala que “el disseny d’un software o plataforma sempre ha de partir d’una necessitat, ha de ser fàcil de fer servir per part dels usuaris finals i ha de ser útil”.

En segon lloc, “tothom qui vulgui podrà utilitzar el producte final lliurement i adaptar-lo a les seves necessitats pròpies”, explica Andreas Nitsche de Flexiguided, de manera que “cada administració pública o entitat que el faci servir activarà unes opcions i en desactivarà unes altres d’acord amb els seus objectius i actors implicats”. La tecnologia desenvolupada, a més, tindrà la seva traducció en una app i en un espai web, també costumitzables, i disponibles en diversos idiomes.

Tres proves pilot en marxa

El software desenvolupat pels socis del CO3 s’està duent a terme en tres fases que, al seu torn, impliquen tres proves pilot a Atenes, Torí i París respectivament, tres municipis els ajuntaments dels quals “s’han abocat del tot en la iniciativa” i ja són “ciutats amb un model d’smart city en desenvolupament”, diu Guido Boella, investigador principal del projecte, de la Università di Torino. Al llarg d’aquest 2019 s’ha dut a terme la primera fase, en què a partir de reunions tecnològiques i demostracions, treballs en grup i, sobretot, tallers de codisseny, s’han recollit idees sobre “com haurien de ser el web i l’aplicació perquè totes les parts interessades (stakeholders) els trobin útils i funcionals”, explica Boella.

Segons la investigadora Antonella Frisiello de LINKS, ja en aquesta primera fase s’ha constatat com la necessitat de disposar d’un producte final absolutament personalitzable és la clau de volta del projecte: “En general tothom vol un recurs pràctic, fàcil i ràpid de fer servir, però el tipus de funcionalitats per a les quals s’aposta varien molt entre una ciutat i les altres, en funció de cada situació, context o problema a afrontar”. En tots els casos, han participat en el procés de codisseny ciutadans, membres de l’administració pública, entitats, acadèmics i, en alguns casos, estudiants i, fins i tot, infants.

Sense sostre, urbanització i cohousing a les proves pilot

Durant la segona fase del projecte, la que comença ara, els socis treballaran a diferents nivells per produir i implementar el software a partir de la informació rebuda en la fase de cocreació. Finalment, a la fase final del projecte, tornaran a les tres ciutats que exerceixen de pilot per testar-ne els resultats a partir de tres situacions reals, en la tercera fase anomenada de cogestió.

En el cas d’Atenes, s’abordarà la problemàtica de les persones sense sostre, un col·lectiu molt nombrós a la ciutat, i de com l’Ajuntament i les ONG poden utilitzar la tecnologia per establir-hi una xarxa de relació i oferir-los els recursos que necessiten, com ara alimentació o estades en albergs. A París, la urbanització de les instal·lacions olímpiques per als Jocs de 2024 serà el banc de proves del projecte, que involucrarà múltiples actors per definir el nou entorn. Finalment, a Torí, el projecte pilot serà una iniciativa de cohousing o d’habitatge social compartit.

Aquesta tercera fase també servirà per polir els detalls del software que no funcionin i per obtenir el producte final, que es posarà a disposició de qualsevol administració, institució o entitat interessada.