Cineclub Vic per 1€

La Universitat de Vic- Universitat Central de Catalunya aposta per la cultura: Gràcies al conveni que manté amb el Cineclub Vic, la comunitat universitària pot anar a veure les pel·lícules en versió original, subtitulades en català o en castellà, que s’emeten els dimarts a les 20h a l'Espai ETC.

Les entrades, que la comunitat universitària pot obtenir per 1€, s’han d’adquirir a taquilles de l'ETC i caldrà identificar-se amb la TUI (Targeta Universitària Intel·ligent). Per qualsevol dubte podeu adreçar-vos a l’UHub, Servei a la Comunitat Universitària ubicat a l'edifici F de Miramarges.

Consulta la programació a: http://cineclubvic.com/programacio.php

Festival Nits de Cinema Oriental

El Festival Nits de cinema oriental té com a objectiu apropar la cultura asiàtica a través del cinema. També hi ha d’altres facetes com la gastronomia o les arts plàstiques i escèniques (exposicions, tallers, mostra d’arts marcials, representacions de contes populars, etc.).

El festival inclou una secció oficial a competició amb el Premi del Jurat, el Gat de la Sort del Públic i el Premi de la Crítica. També hi ha programades sessions infantils, retrospectives, sessions especials i maratons temàtiques com la Nit Golfa o la Nit Vampírica.

Més informació: www.cinemaoriental.com

Cineclub Vic // des de 1958

En el context polític i social de la dictadura franquista, el naixement d’aquesta entitat no va ser pas un fet aïllat en el panorama català, sinó que formava part del moviment associatiu dels cineclubs -més coneguts a l’època com a “cine fòrums”-, que es va estendre per tot Catalunya en aquells anys de la postguerra.

La fórmula consistia en la projecció periòdica de films, precedida d’una presentació que centrava la temàtica i l’estètica de l’obra. En acabar la sessió, s’iniciava un debat entre els assistents -els famosos “fòrums”-, que era dirigit pel propi presentador. Si recordem que el règim franquista havia abolit la llibertat d’expressió, i que l’ús públic de la llengua catalana era severament reprimit, és fàcil comprendre l’èxit dels cineclubs.

Amb l’excusa d’una projecció cinematogràfica, un col·lectiu de ciutadans es podia reunir al cinema per parlar de temes culturals amb una relativa llibertat (sempre hi havia a la sala un policia de la “secreta” que informava a les autoritats).

Una mica d’història

Corria l’any 1957. La idea inicial va sortir de Jaume Clotet, artista i fabricant d’imatgeria religiosa. El Sr. Clotet va escriure a José M. Pérez Lozano, director de la revista Film Ideal, i aquest va respondre que podrien aprofitar el seu viatge a Roda de Ter, on havia quedat amb Miquel Martí Pol, que també volia crear una entitat semblant. Aviat es va formar un nucli de gent interessada, entre els quals destacaria alguns dels fundadors: l’esmentat Jaume Clotet; Armand Quintana, escriptor i promotor cultural; el ginecòleg Anicet Altés; Lluís Jiménez, fotògraf i cineasta amateur; i Candi Espona, advocat que va redactar els primers estatuts. Com que ningú es plantejava fundar un cineclub dintre les estructures feixistes del “Movimiento”, l’única alternativa viable va ser parlar-ne amb el Bisbat. El Dr. Ramon Masnou, aleshores bisbe de Vic, va donar aixopluc a l’entitat dins una societat recreativa anomenada OAR. El 15 de gener del 1958, amb els estatuts ja aprovats, arrencava de manera oficial la programació. El salario del miedo (1953), de H.G. Clouzot, està registrada com la primera sessió, i un convidat especial vingué a presentar-la: el crític de cinema José Luis Guarner.

En el termini de sis anys, el Cineclub Vic va arribar a la sessió núm. 100. Pot dir-se que l’entitat estava consolidada, amb una massa social estable i fidel. L’any 1965, sota la presidència de Miquel Codina, l’entitat rebia el Premi Sant Jordi al millor cineclub de Catalunya. Era un guardó creat per Radio Nacional de España, i s’atorgava per votació entre la crítica especialitzada. El mandat d’aquella Junta presidida per Codina, entre 1964 i 1968, és recordat com una època daurada dins la història del nostre “cine-fòrum”. L’eclosió d’un cinema europeu d’arrel social, marcat per la revolució estètica de la “Nouvelle Vague”, va propiciar intenses vetllades cinèfiles, condimentades pel cuc de la política que ja s’atrevia a treure el cap als col·loquis, i a vegades gairebé els monopolitzava. Més de tres-cents socis integraven l’entitat a finals de 1968.

Clica aquí per accedir a la web.